divendres, 17 de novembre de 2017

Visó vora l'estany

Avui, de camí a l'escola, l'Amaia i jo hem trobat un visó americà que travessava com una bala el carril bici, des de l'estany cap a un dels recs laterals. 

El visó americà (Neovison vison) és una espècie invasora i aquest avistament ha tingut una barreja d'emoció i decepció alhora. L'emoció de veure'ns sorpreses per un animal en estat salvatge en la nostra rutina quotidiana, i la decepció de saber que aquesta espècie, introduïda per l'ésser humà, fa més mal que bé a l'hàbitat on vivim i als animals que en són propis.

I això m'ha portat a recuperar un poema que vaig escriure a un altre visó, que també em va sorprendre ara fa un parell d'anys a la vora de l'estany de Banyoles.


Esbós visó americà



Furtiu

Estirada
damunt la passarel·la de fusta
prenc el sol a l’hora justa
i, naixent dels joncs, sento una fressa
que em fa espolsar la peresa.

Intrigada,
rodo sobre mi mateixa
i, amb la panxa sobre la lleixa,
trec el cap per sota el pontó;
esbrino l’origen d’aquell so.

Descol·locada,
m’encaro a un animal pelut,
que, entre curiós i poruc,
amb la cara humida
un repte m'etziba.

Bocabadada,
sento l’essència furtiva;
m’explica que no li puc ser amiga
perquè, tot i que bonic, també és estrany
un visó americà a l’estany.

Visó americà
Neovison vison

Hivern, 2015

dimarts, 26 de setembre de 2017

Benvinguda tardor

Des de casa estant, la caiguda de les fulles i la visió d'un verderol volant amunt, amunt, van inspirar aquest poema i aquest dibuix la tardor passada.




Verda tardor

Miro com dansa
l'última fulla,
despulla
de la tardor
que avança.
Planeja, 
voleteja
amb tristor,
recança.

I es revela!
No cau al sòl,
emprèn el vol,
cap amunt!
Fulla verda
i no marró.
Qui desafia la tardor?
És un verdum,
també dit verderol.

Verderol comú

Chloris chloris

dimecres, 16 d’agost de 2017

Hospital de papallones

Aquests últims dies, l'Amaia i jo ens hem dedicat a observar les papallones que hi ha en una font vora de casa. Ella els ha fet un munt de fotos. Moltes són de color blau i lila, i les identifiquem com a blavetes (probablement, són blavetes comunes i de l'heura). També n'hi ha una de color groc intens que crida especialment l'atenció de l'Amaia. Ella l'ha batejada com a 'papallona mango', tot i que, amb l'ajuda d'una guia, hem vist que segurament es tracta d'una safranera de l'alfals.

Blaveta (Foto: ©Amaia Canela)
Safranera (Foto: ©Amaia Canela)
Avui, hem trobat algunes blavetes pràcticament mortes en un bassal al costat de la font. L'Amaia les ha rescatat i les ha ingressat en el seu hospital casolà per a papallones. Malauradament, n'hi hagut alguna que ha hagut d'anar directament al cementiri. DEP, blaveta. 

Hospital de papallones

Cementiri de papallones

dissabte, 15 de juliol de 2017

Los cuentos de 'El viaje de Unai'

Nuevo proyecto en marcha: los cuentos de 'El viaje de Unai'. Una serie de cuentos dedicada a los animales protagonistas de la película documental (Andoni Canela, 2016). Cada cuento explica las características de un animal y de su hábitat natural, pero también habla de unos valores ligados a la 'personalidad' del protagonista.


El primer cuento está dedicado al cocodrilo marino de Australia. La diferencia y la aceptación de esta es el valor fundamental de la historia. El libro, ilustrado por Marc Currià, está prácticamente acabado...   

Más noticias muy pronto...

Ilustración: ©Marc Currià

divendres, 14 de juliol de 2017

Mai no diguis mai. Poemes vora l'estany

En una entrada de ja fa molt de temps deia que mai no arribaria el dia en què publicaria un llibre de poemes... I, ves per on, la natura que tinc més a prop, l'estany de Banyoles, m'ha acabat inspirant tota una col·lecció de poemes que ben bé servirien per omplir un llibre (tot i que, ara per ara, el llibre físic és tan sols un projecte). 

Els anomeno 'poemes de l'instant', inspirats en un encontre fortuït amb un element natural: gairebé sempre és un animal, però de vegades també una planta. La trobada casual i sorprenent amb un ésser viu mentre passejo vora l'estany encén l'espurna, desencadena una idea i uns versets inicials, que, després de treballar-hi una mica, esdevenen un poema.

Fa gairebé dos anys que això dura. Aquests instants màgics han provocat més de 30 poemes (sempre penso que són per a nens i nenes a partir de 10 anys i fins a 100 anys), que descriuen el pas de les estacions a l'estany de Banyoles, on visc actualment.

I per si no n'hi hagués prou amb això d'escriure poemes,  també he tingut la poca vergonya de dibuixar alguns dels personatges que hi surten. Mai no diguis mai.


Amigues del dimoni                         

A cavallet de les canyes
o sobrevolant els plomalls
de les tiges més altes,
dues libèl·lules
amb ulls com miralls
em guaiten.

Mosques verdes
d'armadura brillant
els fan companyia.
Espietes del dimoni,
ben bé diria.

(primavera 2017)