dimarts, 20 de febrer de 2018

La visita de l'Anna Manso

Avui tinc el plaer de presentar-vos la visita que l'Anna Manso va fer tot just fa tres anys (ja!) al Club de Lectura Infantil de l'Altell. Amb els nois i les noies de cinquè i sisè de Primària havíem llegit 'L'Àlex i en Gandhi a Moçambic'

Coberta de 'L'Alex i en Gandhi a Moçambic'. Barcelona: Intermón Oxfam, 2009.
L'Anna Manso va ser la primera autora que va acompanyar-nos en una sessió del nostre Club i puc dir que en guardem un record meravellós!

Així la presentàvem a ella i la seva obra abans que ens vingués a veure a Banyoles aquell 2 de febrer de 2015 (recordo que va ser una Candelera plujosa, però no sé si després va continuar fent fred o no...):
"L’Anna Manso (Barcelona, 1969) és una dona polifacètica: fa activitats d’animació lectora, escriu guions per a la tele i el cinema, obres de teatre, llibres per a nens i joves, articles en blogs i a la premsa... La seva columna al suplement Criatures del diari Ara, ‘La pitjor mare del món’, ha donat peu al llibre per a adults La pitjor mare del món, el manual (Columna edicions, 2013), on explica fets quotidians i situacions que, sovint, els pares i mares d’avui hem d’afrontar (i vosaltres, els fills, de retruc, també. És clar!). I ella proposa fer-ho amb alegria.
Però no patiu, que no només pensem en els pares. En el llarg llistat de llibres de l’Anna Manso per a mainada, hi trobem de tot: textos plens d’humor, en els quals l’autora es converteix en còmplice dels joves que comencen a descobrir el món (la seva novel·la Canelons freds va obtenir el premi Gran Angular l’any 2008), relats d’aventures amb molt de suc i de caràcter internacional com els llibres de l’Àlex i en Gandhi, i històries amb valors i reflexions profundes com L’últim violí o Leandre, el nen horrible.
Per conèixer-la una mica millor us proposem que us endinseu en el seu blog. I, per descomptat, que llegiu amb molta cura el llibre d’aquesta autora que proposem per a la propera sessió: 
L’Àlex i en Gandhi a Moçambic (10-12 anys)
L’últim violí (8-10 anys)
I us diem que pareu molta i molta atenció a les vostres lectures perquè, tal com us vam anunciar, el dia 2 de febrer comptarem amb la presència de l’Anna Manso a L’Altell. Així que esperem que vingueu carregats de bones preguntes. I, si volen, els vostres pares poden fer el mateix. Després d’atendre els crítics del Club Infantil i Juvenil de L’Altell, l’Anna Manso, que com dèiem és una dona polifacètica, presentarà el seu llibre La pitjor mare del món, el manual als adults."
Les tres mosqueteres d'aquella tarda del 2 de febrer de 2015: l'Anna Manso (al centre), la Irene Tortós-Sala (dreta), ànima de L'Altell i, en aquell moment, conductora del Club de 8-10 anys, i una servidora (esquerra), llavors conductora del grup de cinquè i sisè. Fotografia: L'Altell.

I les conclusions del nostre club van ser aquestes:
"Comptar amb la presència de l’autora és, sens dubte, un regal per als membres del Club i, sobretot, quan es tracta d’algú com l’Anna Manso, oberta, simpàtica i disposada respondre a totes les preguntes que fan els nois i les noies aportant-los un munt de detalls. Els nens i les nenes del grup disparen: Quan ha trigat a escriure el llibre? Per què ha triat els països de la col·lecció de l’Àlex i en Gandhi? Ha estat a tots països de la col·lecció? I com s’ha documentat per descriure’ls? Hi ha fets de la seva vida en la història de l’Àlex? Per què el protagonista és un nen ric? Per què fa algunes de les coses que fa?
És un llibre que, en general, agrada molt. Molts decideixin atorgar-li el Segell Dahl.
A més de preguntes concretes sobre el contingut del llibre, els nens i nenes del Club també li fan preguntes a l’Anna Manso sobre el seu ofici com a escriptora. Ella els ensenya la seva caixa d’eines d’escriptora i alguns dels elements imprescindibles que hi té a dins: ulleres per veure el món d’una altra manera, una canya de pescar per pescar idees, un retolador vermell per corregir el que anem escrivint (parla de la necessitat de revisar i reescriure, una cosa que els nois i noies potser no tenien gaire present!). També ens fa una recomanació com a animadora a la lectura (la qual cosa l’Anna Manso també practica!): intentar veure què trobem de la nostra experiència, la nostra vida, en les lectures que llegim, com ens hi veiem reflectits...
Per descomptat, tots els nois i les noies demanen a l’Anna Manso que els dediqui el seu llibre."
Sessió del Club Infantil de L'Altell (cinquè i sisè) el 2 de febrer de 2015 amb l'Anna Manso. Fotografia: L'Altell.

divendres, 16 de febrer de 2018

El surrealisme d'Ende

I després del realisme estripat de la Nöstlinger va arribar el surrealisme d'Ende, que alguns nois i noies del club van definir com a "absurdament absurd" (la qual cosa no era necessàriament negativa).

Heus aquí la presentació que en vam fer:
"Michael Ende: el poder de la fantasia
Fantasia i surrealisme són els trets distintius d’en Michael Ende (Baviera, 1929-Roma, 1995). Aquest autor alemany ens proposa una relació amb el món que va de fora cap endins: parteix d’una realitat on tot és possible i convida el lector a donar-hi voltes i a elaborar les seves pròpies teories fent servir la creativitat i la imaginació.
Christine Nöstlinger, a qui hem dedicat la tercera sessió del Club de Lectura i que és considerada la gran representant del realisme crític, va dir que no li interessava gens la fantasia que apareix a La història interminable, un dels llibres més coneguts de Michael Ende. De fet, hi va haver altra gent que va dir que la fantasia d’Ende només era una forma de fugir de la realitat i que trobava a faltar en les seves obres el compromís social que tant reivindica Nöstlinger. Però crítics posteriors han vist en l’obra d’Ende valors tan essencials com la recuperació de l’espiritualitat en el dia a dia de les persones, massa sovint arrossegades pel consumisme i la grisor de la vida moderna.

La història interminable, Momo i En Jim Botó i en Lluc el maquinista són els títols més coneguts d’Ende. Però, avui, us proposem endinsar-vos en la màgia dolça i reflexiva d’alguns dels seus millors contes.
I, nois i noies del Club, també us plantegem una confrontació de l’obra d’aquests dos autors: vosaltres sou més de la Nöstlinger o de l’Ende? O potser us quedaríeu amb tots dos?"

I vam proposar la següent lectura:



Coberta d''Els millors contes', de Michael Ende, publicada per Bromera.
                      
I això és el que va opinar el grup de cinquè i sisè d'aquest recull de contes:
"Es presenta com una lectura que contrasta amb la de la sessió anterior: la Nöstliguer és la representant del realisme crític i l’Ende de la fantasia, del surrealisme; i tots dos escriuen en llengua alemanya. De broma, sorgeix la idea d’enfrontament entre els dos autors: “pelea, pelea”, diuen alguns.Agraden molt dos contes: “L’escola de màgia” i “El teatre d’ombres d’Ofèlia”, que són el primer i l’últim del llibre. I els altres (“No importa” i “Destarifat i Desficaciat”) sembla que no agraden tant. Però, parlant sobre aquests dos contes que han agradat menys, surten comentaris amb molt de suc: sobre el surrealisme, l’absurd... Aquests contes no els acabaven de convèncer perquè són “absurdament absurds” (diuen). En el cas de “No importa”, algú diu que “el posava nerviós com una mala cosa!!”. I, en el cas del de “Destarifat i Desficaciat”, diuen que és massa surrealista i que l’havien hagut de rellegir perquè els costava d’entendre la situació que explicava l’autor.I els que agraden més: el primer, “L’escola de màgia”, diuen que els agrada perquè els nens fan màgia pensant o través dels desitjos, i no amb la vareta!! I en el cas de l’últim: “El teatre d'ombres d'Ofèlia”, és curiós com interpreten el final, que parla de la mort d'una forma bellíssima. La majoria no l’acaba d’entendre; no entenen la relació de les ombres que acompanyen l’anciana que mor al final mentre és a la Terra i els personatges que la dona troba al cel, que són les ombres que hem anat coneixent al llarg del relat. Tampoc no acaben d’entendre que l’última ombra que troba l’anciana és la mort en si mateixa, malgrat que es digui clarament.
Tot i que, en general, diuen que, en un principi, els havien semblat contes fàcils, segurament perquè passen bé, però no tant perquè el contingut sigui senzill. Al principi, algú reclamava i tot que no els haguéssim proposat un llibre més llarg per llegir durant les vacances de Nadal.
La majoria diu que li donarà mig Segell Dahl, corresponent als contes que han agradat més."

dimarts, 13 de febrer de 2018

Avanç de primavera

Ara que fa tant de fred i que fa pocs dies que hem deixat enrere la Candelera, recupero un poema que vaig escriure l'any passat per aquestes dates. El dedicava a la papallona atalanta o rei, que em sorprenia en una caminada matinal vora l'estany de Banyoles.

Ebós d'una atalanta i una blanqueta de la col.


Avanç de primavera

Candelera assolellada,
diuen que el fred no fa parada. 

Però en aquest temps tan estrany, 
ves no sigui un parany.

Escalforeta fora d'hora,
i després pluja aclaparadora,
Segueix una onada de fred siberià
i, llavors, la primavera torna a començar.


El pit-roig, estupefacte, 
salta de branca en branca
i contempla les atalantes, 
que avui també s'exalten.

Amb les ales esteses, rovellones, 
saluda el rei de les papallones 
aquesta bonança,
que tots miren amb desconfiança.


Papallona atalanta o rei
Vanessa atalanta 

Christine Nöstlinger: sorpreses i humor a l’austríaca

El desembre de 2014 vam dedicar el Club de Lectura de cinquè i sisè de Primària de l'Altell a la Christine Nöstlinger.

La presentàvem així:
"Christine Nöstlinger (Viena, Àustria, 1936) es considera una de les millors escriptores per a mainada en llengua alemanya i també una de les més prestigioses de tot el món. Ha guanyat els dos premis més importants de la literatura infantil i juvenil: l'Astrid Lindgrend Memorial Award i el Hans Christian Andersen Award (‘el Nobel’ de la literatura infantil i juvenil).
Diuen que té tant d'èxit perquè escriu des del punt de vista dels nens i les nenes (segons ella, sense voler anar d’adulta simpàtica), perquè parla sense embuts però sense dramatismes de temes que amoïnen tothom (racisme, discriminació, solitud, conflictes familiars...) i perquè utilitza un humor un pèl poca-solta i estripat. La Nöstlinger no deixa indiferent: et petes de riure o penses que s'ha begut l'enteniment. Tu què hi dius: li donaries un altre premi?"

I vam proposar llegir el següent llibre:



Els nois i noies en van dir això:
"A la gran majoria no els convenç el començament del llibre, diuen que no els enganxa. Hi ha qui diu que té elements superflus, que no serveixen per a res més endavant i que entorpeixen la lectura. Critiquen els noms dels personatges, que són massa llargs i en alemany, i el fet que no es tradueixin o s’adaptin al català, consideren que això també dificulta la lectura i que confon. Però després el llibre agrada més, i el troben divertit.
Parlem del realisme crític de la Nöstlinger i de la seva intenció d’introduir idees o reflexions amb l’objectiu de “canviar el món” que ens envolta. I sorgeixen reflexions com la següent: com es pot parlar de coses serioses i de voler canviar el món (el respecte als immigrants o a la infància) presentant les trapelleries que fan la protagonista i la seva colla, com, per exemple, escapar-se de casa seva per la finestra del vàter? És un contrast que al·lucina el noi que fa el comentari. I això ens serveix per parlar de l’humor de la Nöstlinger, que sovint és una mica trapella i estripat. I, a més, és clar, això porta a parlar de com són les finestres dels vàters de les cases dels membres del Club i a veure si també servirien per escapar-se...I, tot parlant de l’humor de Nöstlinger, una de les noies no pot evitar llegir en veu alta un dels fragments que li ha fet més gràcia del llibre, que duu perfectament marcat: quan la protagonista del llibre fa un laberint de llana verda en un parc infantil amb la madeixa d’una àvia que no deixa d’empipar la colla. La lectora troba genial aquest fragment (i ho és!), i tots els membres del grup escolten la seva lectura amb atenció.
Molt pocs li atorguen un Segell Dahl."