dimecres, 17 d’octubre de 2018

Invisible



Invisible, d'Eloy Moreno (Nube de Tinta, 2018).

Totes les ressenyes que he llegit d'aquest llibre no diuen de què va perquè no volen fer 'spoiler'. Aquesta novel·la té una estructura de tipus circular: l'inici és el final o la conseqüència de la història que explica, i la narració acaba al mateix punt on comença. Al principi, no saps què ha passat i ho aniràs descobrint a mesura coneguis la versió dels fets o, millor dit, la implicació en els fets dels diferents personatges que componen el relat. 

És una novel·la coral, tot i que hi ha un protagonista destacat, que és l'únic que parla en primera persona. 

Voldria explicar-vos el perquè de la importància d'aquesta novel·la sense desvelar allò que curosament l'autor i els lectors s'esforcen a amargar quan la comenten per al públic que encara no l'ha llegida. Però us diré que parla d'una xacra social molt actual i que caldria que els adolescents i els adults que tenen al voltant (educadors, pares, mares...) la llegissin. Us diré que, sobretot, ataca a aquells que permeten que determinades realitats romanguin invisibles: «(...) para ser un monstruo no es necesario hacer algo especial, a veces basta con no hacer absolutamente nada». I us diré que en un capítol vaig vessar alguna llàgrima perquè transmetia tant de dolor, tanta tristesa... que em va commoure

Per damunt de la qualitat literària (he llegit alguna crítica negativa que diu que el text no està prou treballat o revisat, que toca una problemàtica fàcil i ja molt suada, i que la història és previsible), cal destacar el tema que toca i com ho fa, removent les entranyes dels lectors i dels que miren com la vida passa amb indiferència, por, inconsciència o interessos poc lloables. És cert que, en alguns moments, sembla que l'autor es deixi endur per un raig d'emocions personals i que el text no acabi de respondre del tot a una escriptura i reescriptura madurada. No obstant això, l'efecte que produeix aquesta lectura compensa de sobres aquestes petites arestes narratives.  

Per cert, aquest és el llibre que la setmana que ve comentarem al primer club de lectura juvenil de l'Altell (tercer i quart d'ESO i Batxillerat). No crec que cap d'aquests joves lectors hagi quedat indiferent després de llegir aquesta novel·la.

dimecres, 12 de setembre de 2018

El Bobby, la Jessie i la barqueta de l'avi



Ahir, que vam sortir a buscar figues, l'Amaia va tornar a quedar convençuda que la natura, si sabem mirar-la i escoltar-la, ens proveeix. Sota l'ombra generosa de les figueres vam cantar cançons de Nadal com 'El noi de la mare' i vam recordar que si les figues són verdes i no maduren el dia de Pasqua, maduraran el dia del Ram. Tot i que, com bé va dir la nena, tot just ens trobem a la primera meitat de setembre i vam tenir un bon debat sobre si el que diuen les cançons és sempre veritat o no.

Però la natura, comprovem, no tan sols ens proveeix de menges delicioses. També ens ofereix jocs i joguines infinites: abans no s'acabés el curs passat, l'Amaia va arribar de les colònies escolars amb un tros d'escorça lligada amb un cordill de pita. Em va dir: «És el Bobby, el meu gos». Vam fer les salutacions i les moixaines pertinents i, després, li vaig parlar d'un conte (ja) clàssic que reproduïa una idea semblant: 'Raspall', de Pere Calders. El va trobar genial.

Sota d'una de les figueres, vam trobar una canya llarguíssima (pràcticament dos metres), que algú devia utilitzar per fer caure les figues. L'Amaia la va voler 'adoptar'. «Es diu Jessie, i és la meva amiga. Vindrà a viure a casa perquè els seus pares han marxat de viatge». 

El Bobby i la Jessie a la porta de casa.
Abans de tornar a casa, però, vam parar en un canyissar, on hi havia moltes 'parentes' de la Jessie encara amb fulles verdes. Vam agafar una fulla i vam fer una barqueta amb els dits, tal com m'havia ensenyat el meu avi quan era petita. La vam fer navegar per l'estany amb un passatger a dins: una fulla seca, i li vam mostrar a la Jessie com n'era de divertit, aquell joc!

Una barqueta feta amb fulla de canya.
Després, vam portar la Jessie a casa i li vam presentar el Bobby, que ha passat tot l'estiu amb nosaltres. Crec que la Jessie tindrà una bona estada a ca l'Amaia... ;-) 

dimecres, 22 d’agost de 2018

Educació mediambiental per a tothom: una necessitat vital



L’altre dia parlava d’educació ambiental amb algú, de com calia que els nens i les nenes d’avui rebessin una educació basada en el respecte a la natura i la preocupació pel medi ambient. Aquest algú m’explicava les meravelles d’un campament d’estiu en un indret que conec bé: com aplicaven aquesta ‘consciència verda’ en tots els àmbits de l’estada. També em va dir que els assistents eren tots, o pràcticament tots, fills de gent molt ficada en temes de natura i medi ambient. «Ara pla!», em va sortir. 

En principi, aquests infants ja tenen la sort de rebre el missatge a casa (i això no vol dir que no puguin anar a aquests campaments, només faltaria!). Però el que realment caldria és estendre aquest missatge a la resta de la població que no és tan afortunada. Si no pot ser en l’àmbit familiar, en l’àmbit educatiu, on, també en principi, l’educació mediambiental és un valor transversal des de fa anys, tot i que no sé si ben arrelat. 

No parlo d’introduir campanyes a gran escala (com es fon l’Àrtic o com afecta el plàstic de l’oceà a les tortugues, per exemple), que també són necessàries (i molt) i tenen tota la raó del món (tota!), però que, a voltes, queden lluny del nostre dia a dia. I tampoc de gestos simbòlics com substituir l’embolcall de l’esmorzar per una carmanyola o l’ampolleta d’aigua per la cantimplora, també súper necessaris però no suficients i que, al final, es fan de manera mecànica. 

Parlo d’una educació ambiental real, propera, en contacte directe amb la natura que ens envolta. La mateixa educació que reivindicava en el projecte educatiu de la pel·lícula ‘El viatge de l’Unai’ (perquè encara que mostréssim indrets llunyans d’Austràlia o Tailàndia, el documental també anava d’això). Si no parem atenció a la natura que ens envolta, sigui quina sigui, mai no ens preocuparem per l’Àrtic ni per les tortugues marines.

Deixalles vora l'estany de Banyoles.
He pensat de nou en tot això (una reflexió recurrent) mentre anava veient com de desarrelada n’està, la nostra espècie, de l’entorn natural que li és propi. Avui, a la muntanya, he trobat dos pares amb els seus respectius fills cridant com si fossin en un parc d’atraccions i queixant-se que no veien cap animal. Quan m’han vist a mi, han xisclat: «Mira, una persona!», com si fos una espècie en perill d’extinció. Gairebé he tingut por i ganes de marxar corrents; imagina’t si fos un cérvol, un cabirol o un isard, que es poden observar fàcilment en aquest indret si no crides d’aquesta manera. 

Fa pocs dies també vaig veure dues mares: l’una banyant-se amb biquini en un abeurador de vaques, i l’altra rentant roba al mateix lloc. I ja no parlem de les deixalles o dels omnipresents papers que la gent utilitza quan fa pipí a l’aire lliure. I jo em pregunto: si tant t’és deixar tirat un paper o un envàs a la natura, com t’ha de preocupar deixar d’utilitzar palletes de plàstic perquè unes tortugues que mai no has vist no s’ennueguin?


Campaments mediambientals, sí. Però per a tothom, si us plau.

dimecres, 6 de juny de 2018

Papallona safrà

Avui, una d'aquelles funcions que no saps ni que tens activades al mòbil m'ha recordat que fa just un any vaig fer aquesta foto:


Es tracta d'un papallona cleòpatra, que va inspirar el següent poema per a infants: 

Papallona safrà

Ales que són fulles,
amb nervis marcats,
de color groc i verd pàl·lid,
no diuen pas la veritat.

S'obren i deixen veure
un taronja color safrà.
Com la dona misteriosa,
que dona nom a l'animal:
Cleòpatra, la papallona,
amb aires de faraona,
té tothom ben enganyat.

Cleòpatra
(Gonepteryx cleopatra)

dimarts, 22 de maig de 2018

La provadora de ponts




L'Unai s'ha fet gran, molt gran. Però encara troba inspiració a la natura per jugar amb la seva germana, l'Amaia. Entre els dos recullen branques seques del voltant i improvisen un 'pont', una palanca, una passera, una passarel·la... damunt d'un petit corrent d'aigua. Després de la feina, d'haver anat una bona estona amunt i avall amb fustes i d'haver intentat col·locar-les amb enginy i precisió perquè s'aguantessin sota els seus peus, l'Unai exclama: «potser seria més fàcil creuar ficant els peus a l'aigua, i ja està». L'Amaia respon: «sí, però no seria tan emocionant...».

dilluns, 16 d’abril de 2018

De Món Llibre a sant Jordi


Bola del món de Món Llibre 2018, amb les cobertes dels llibres particiants.

Aquest cap de setmana hem estat a Món Llibre amb El meu millor no amic. Malgrat que la nostra sessió de contacontes programada per dissabte es va haver de suspendre a causa de la pluja, ahir la vam poder fer davant d'un públic atent i agraït (i sota un sol de justícia!).


Explicant El meu millor no amic al Teatret Taronja de Món Llibre 2018

La part més xula, sens dubte, va ser quan al final de la sessió se'm van acostar alguns nens i nenes per dir-me que el conte els havia agradat molt.

Una de les coses que vam explicar és que en Marc Currià havia sabut dibuixar tan bé en Charlie, el nostre cocodril, perquè a Banyoles, on vivim tots dos, tenim un monstre: un drac o una víbria que viu a l'estany i que, encara que sigui de lluny, està emparentat amb el protagonista del conte. Una dada important ara que s'acosta sant Jordi i que proliferen els llibres de dracs i éssers semblants.

Aprofitem l'ocasió per dir-vos que El meu millor no amic també sortirà al carrer el dia de sant Jordi. Ens podreu trobar tot el dia a la plaça Major de Banyoles, on signarem els exemplars que calgui!


El meu millor no amic a la Biblioteca de Món Llibre de 2018

Si celebreu el sant Jordi a altres ciutats, com Girona o Barcelona, podeu anar a buscar el vostre exemplar d'El meu millor no amic a la llibreria Ulyssus (Girona), a les llibreries Pebre Negre (Barcelona), Altaïr (Barcelona) i Haiku (Barcelona), aquesta amb parada a Rambla de Catalunya amb el carrer Aragó. 

I, per descomptat, mentrestant podeu encarregar el llibre en línia i rebre'l per correu postal.

Feliç sant Jordi i bona lectura!

dijous, 5 d’abril de 2018

Fotges que se'n van

Fotges davant les barquetes de l'estany de Banyoles

La primavera arranca amb força i, a l'estany de Banyoles, moltes aus hivernants, com ara les fotges o els corbs marins, marxen cap al nord. L'any passat, a finals de febrer, abans això no passés, sovint observava les fotges davant les barquetes que hi ha al costat de l'oficina de turisme situada a la pesquera d'en Lero. I en va sortir aquest poema:

Capitanes

Les fotges costegen
vora les barques
que de matí ronsegen
prop la pesquera d'en Lero.

Porten gorra de capità
i ordenen als ànecs
que s'estiguin estany enllà
mentre elles esmorzen.

Són cridaneres,
escandaloses,
sempre les primeres
a fer qualsevol cosa.

Amb la panxa plena,
cap a l'aigua en calma 
marxen sense pena
de ser qui remena les cireres.

Fotja
Fulica atra  

Esbós d'una fotja