Els llibres d'empresa

Quan explico que faig llibres d’empresa i que, de fet, ja n’he publicat uns quants per encàrrec de firmes tan conegudes com San Miguel (les cerveses), Eroski o Gaes, la gent em mira amb cara de sorpresa. Fins i tot, de vegades, he trobat cares de compassió, que van seguides de frases com: “I això no és una mica… feixuc?”. I jo sempre contesto: “Com autora, és molt més interessant i agraït del que a primera vista podria semblar”. I el perquè és fàcil d’entendre: els llibres d’empresa (almenys els que he fet fins ara) si bé volen destacar uns valors i la trajectòria de la companyia que els encarrega, comporten una feina d’investigació que, sovint, esdevé apassionant. No hi sol haver material imprès sobre la història de la companyia en qüestió (potser alguna memòria anual o alguna publicació interna produïda pel departament de màrqueting), ni tampoc sobre les persones que la van fundar, normalment fa un munt d’anys. Això implica fer moltes entrevistes, estirar fils, buscar documents perduts, contrastar informació, documentar-se sobre la situació social, política, cultural… de les períodes històrics que inclou el naixement i el desenvolupament de l’empresa, etc.

 I, a l’hora d’escriure, sempre evito presentar un compendi de dades (com si es tractés d’una cronologia ben desenvolupada i prou), sinó que procuro explicar de forma amena i entretinguda les anècdotes més entranyables que, al llarg dels anys, han format part del dia a dia de l’empresa. Intento explicar fets reals tot utilitzant elements propis dels relats de ficció. En certa manera (i salvant les distàncies, que aquí són molt llargues!), la idea és contemplar alguns dels principis del “nou periodisme”, que van posar tan de moda cap als anys seixanta periodistes i escriptors de referència com Tom Wolfe o Truman Capote.

Intentant seguir aquesta filosofia (si més no, procurant que cada llibre d’empresa sigui alguna cosa més que una simple recopilació històrica), ara acabo de fer el llibre de Dordal, una empresa de Santa Perpètua de Mogoda que es dedica a la venda de maquinària per a l’alimentació ("a crear solucions a la mida de les necessitats d'aquest sector", com diuen ells).  El vàrem presentar dimarts passat, el dia 15 de maig, a la fira BTA2012, al recinte firal de la Gran Via (Barcelona). El llibre, produït pel dissenyador gràfic i impressor Fran Masip, de MQuatre, es titula La mecànica del éxito i fa un recorregut per la trajectòria vital de Juan Dordal Pujadas, el fundador de la companyia, tot començant per la interessant història dels seus avantpassats, oriünds de la Plana de Vic i que participaren en la creació de l'emblemàtica La Piara durant els anys vint.

 Llibres com aquest es converteixen, sovint, en una carta de presentació per a les empreses, perquè a les seves pàgines hi veuen reflectits els seus valors, el seu caràcter, a més, és clar, de la seva història i un munt d’anècdotes i imatges que, com a mínim, els fan somriure, perquè els recorden com eren les coses abans i com ha estat el camí que els ha dut fins el present.

Durant la presentació, junt a Fran Masip, editor i impressor del llibre.

Kulanjango..., gairebé excel·lent!

Vaig començar aquest llibre amb moltes ganes: hi havia molts elements que el convertien en una lectura molt atractiva dins el meu àmbit familiar (Escòcia, nens que es crien enmig de la natura, l'àguila pescadora...). En general, he de dir que m'ha agradat. Però no s'han acabat de complir les expectatives generades arran de la lectura dels primers capítols (excel·lents!). Aquí deixo la ressenya que he escrit per al Seminari de Bibliografia Infantil i Juvenil de Rosa Sensat per si us ve de gust emprendre el vostre propi viatge tot seguint l'àguila pescadora.

LEWIS, Gill: Kulanjango. El viatge de l'aguila. Barcelona: Cruïlla, 2011. Traducció de Montse Molist. 222 p.

Aquest llibre parla, sobretot, de l’amistat. De la lleialtat i del compromís inherents a certs vincles, fins i tot als que es creen amb una àguila pescadora que decideix aparellar-se i reproduir-se en la finca on viu la teva família des de fa generacions. El narrador d’aquesta història és en Callum McGregor, un noi que és a punt de començar l’últim curs de primària en un petit poble d’Escòcia i que, gràcies a la Iona, descobreix la presència de l’àguila als terrenys on la seva família hi té una explotació agrícola. Aquesta noia acaba d’arribar al poble, però tothom sap qui és: la néta extravagant d’un vell guillat que viu tot sol allunyat del món. La Iona pesca truites amb les mans, corre descalça sota la pluja, fa dibuixos fantàstics de la natura que l’envolta i és conscient de la importància que té que l’àguila pescadora torni a niar en aquest indret després de cent anys de no fer-ho. Malgrat les burles dels seus amics de sempre, la relació d’en Callum i la Iona cada dia és més intensa, i també és ben ferm el seu el compromís de voler mantenir en secret la presència al municipi de l’Iris, l’àguila protagonista, per protegir-la dels caçadors furtius, dels lladres d’ous, etc. Un fet inesperat i la promesa que fa en Callum a la Iona de vetllar pel benestar de l’Iris donen peu a la segona part de la història, que tant argumentalment com narrativament fa un gir sorprenent: en Callum i els seus amics de sempre viatgen virtualment a l’Àfrica darrere l’Iris i, allà, fan una amistat inesperada que també necessitarà tot el seu suport.

La primera part és un relat excel·lent, que fa pensar en una novel·la rodona, d’aquelles que per mèrit propi es converteixen en un referent de la literatura infantil  i juvenil. Però la segona part, tot i que manté l’interès del lector i una incògnita que fa voler arribar al final ben de pressa, perd aquesta intensitat narrativa i, en certa manera, la màgia que s’havia creat al voltant dels personatges en la primera meitat del llibre. Malgrat que el que passa és molt interessant i intrigant (i segur que atraurà el jove lector), perd aquella guspira de genialitat que l’autora havia sabut mantenir encesa durant tota la primera part. Llàstima! No obstant això, continua sent un llibre molt recomanable, potser per a lectors a partir de 11-12 anys (tot i que hi ha qui el recomana per a nois i noies més joves).     

La primera poesia de l'Unai

Potser hauria de dir la primera poesia per a l'Unai. La vaig escriure quan encara el duia a la panxa, poc després de saber que era un nen. Normalment no escric poesia (potser també hauria de dir "mai no escric poesia"), però aquell dia (el 10 de setembre de 2003) me'n va sortir una. Avui, Dia Mundial de la Poesia, ha reaparegut en la primera pàgina d'una llibreta vella. I, en un dia com avui, m'atreveixo a publicar-la. No crec que passi mai, però si un dia arriba un llibre de poemes per a nens i nenes, aquesta serà la poesia que ocupi la primera plana. Això segur.

Per a tu, Unai (i també per a l'Amaia, que va venir després).


Dins la panxa

La meva panxa és
una carabassa de vi que creix.
Dins, hi ha una llavor que colpeja les parets.
És un nen que sento però no veig.

Imagino com somriu,
com obre les parpelles
i com un peix dins del riu
neda i fa tombarelles.

Mentre camino, el bressolo;
mentre dormo, el consolo.
Menjo i bec aigua amb delit
i ell s'ho empassa tot pel melic.

Un any vora l'aigua; el reportatge sencer

El passat mes de novembre vam anunciar que sortia aquest reportatge sobre l'estany de Banyoles a la revista Descobrir Catalunya. Avui, el publiquem sencer perquè el pugueu llegir i perquè, per descomptat, pugueu gaudir de les fantàstiques fotografies de l'Andoni Canela.

Llibres de cuina per a nens i nenes

L'hivern passat, l'AMPA de l'escola Casa Nostra de Banyoles, on estudia el meu fill Unai, em va demanar que fes un pròleg per a un receptari de cuina elaborat pels nens i les nenes d'Educació Infantil i Primària d'aquest centre. El llibre va sortir per Sant Jordi (2011) i no cal dir que fou un èxit rotund entre els familiars d'aquests petits xefs que presentaven un munt receptes molt apetitoses i fàcils de fer. 


La meva idea era reivindicar en aquest pròleg la necessitat (i el plaer) de convertir la cuina i tots els àpats del dia en una festa. I això no vol dir menjar pizza, patates fregides i pastís a tota hora, sinó passar-s'ho bé preparant i assaborint qualsevol plat encara que inclogui els temuts espinacs o l'odiat bròquil (dues verdures que, per cert, m'encanten!). Per escriure aquest text vaig recordar algunes estratègies que utilitzava per fer que el meu fill Unai afrontés un plat de mongetes, pèsols o espinacs amb una mica d'alegria. Per exemple, se'ns va ocórrer plantar una mongeta seca en un pot farcit de cotó (aquell experiment que, de petits, hem fet tots), deixar-la créixer i posar-hi al capdamunt el castell de paper de la Bruixa Avorrida que m'havia baixat de la pàgina web de les Tres Bessones. Així, quan tocava mongeta tendra, sempre teníem a mà la mongetera màgica d'en Jack i el castell de l'ogre malvat. Per descomptat, La princesa del pèsol era el conte que tocava quan fèiem patata i pèsol; i per fer empassar els espinacs, vam inventar una cançó on sortia en Popeie i la seva afició per aquesta verdura. 


Aquí reprodueixo el pròleg per si el voleu llegir. I, de pas, us recomano un parell de llibres de cuina per a infants que m'han vingut al cap en parlar del receptari de Casa Nostra. 


El primer llibre és un clàssic (si és que d'una edició del 2001 se'n pot dir així; però quan us digui qui és el protagonista ho entendreu...). Es tracta d' El correu flotant d'en Fèlix. Una llebre menuda col·lecciona receptes de cuina d'arreu del món, d'Annette Langen & Constanza Droop, publicat per l'editorial Acanto i saldat no fa gaire a Happy Books (per això, no sé si aquesta edició es pot trobar ja fàcilment). La petita llebre de peluix Fèlix, protagonista d'altres títols molt reeixits, i la seva amiga Sofia presenten un munt de receptes d'arreu del món d'una forma molt atractiva, tot incloent cartes que el lector podrà obrir personalment. 

L'altre llibre és Gaudeix cuinant, de Mercè Segarra, il·lustrat per Rosa Maria Curto i publicat per Edebé l'any 2010. He de dir que és un llibre que m'ha sorprès molt agradablement: recull receptes que ben segur agradaran als nens i les nenes (pasta, pizza, postres...), però dóna opcions que van molt més enllà de les receptes típiques d'aquests plats tan sabuts i, sovint, introdueix aquests ingredients que els pares i les mares reivindiquem: les famoses fruites i verdures però també productes normalment poc presents a la cuina per a infants com el curri, l'alvocat, les panses, etc. Les receptes estan presentades de forma realment senzilla, perquè siguin realment els nens i les nenes qui les llegeixin i les portin a terme. Les il·lustracions també són molt encertades i, a més d'acompanyar el text, ajuden a comprendre el desenvolupament de cada recepta.


Pròleg del llibre I avui què toca per menjar? Llibre de receptes per fer en família. Banyoles: AMPA Escola Casa Nostra, 2011.

Menjar amb alegria

    Aquesta és la història de la Margarida, que deia que tenia nom de pizza perquè li agradava molt menjar. Però no, no us la imagineu amb una fam pantagruèlica tot endrapant banquets dignes del Fort Farell o dels tres gegants d’En Pere sense por. La Margarida, que també tenia nom d’un tipus de pasta semblant als llacets o als espirals, simplement gaudia menjant. S’ho passava d’allò més bé assaborint plats com una amanida amb formatge de cabra, una orada al forn o uns bombons de figues seques. Ara bé, no sempre havia estat així.

    Temps enrere passava hores i hores asseguda de mala gana davant la taula immensa del menjador. En realitat, la taula no era tan grossa, però la seva perspectiva infantil feia que semblés un camp de futbol inacabable amb uns marges que li arribaven ben bé sota la barba. Per això era inevitable que les partícules oloroses que emanaven dels plats que els seus pares li preparaven inundessin les seves diminutes narius i l’atordissin fins a arribar a extrems com el del vespre que ara us explicarem, quan, per primer cop en molt de temps, la Margarida es va haver d’enfrontar tota sola a una bona ració de patata i bleda.

    Davant d’aquell plat, a la pobra Margarida se li va fer un nus a la gola que no deixava passar ni una gota de saliva més enllà de la campaneta. Però la culpa no era tota de l’olor de bleda bullida, no. Els arguments que esgrimien els seus pares perquè s’acabés el sopar feien que sentís una pressió al pit cada cop més intensa. “Si no menges, no et faràs gran.” “Has de menjar de tot per créixer forta i sana.” “Les bledes porten unes vitamines imprescindibles per fer funcionar el cervell i fer sortir pèl a les cames.” Però això només era el principi.

     El nus de la gola es va estrènyer i l’angoixa instal·lada al pit va començar a repicar com la cua d’un peix fora de l’aigua quan el pare li va voler canviar un tronxo de bleda per un gomet verd o mitja patata per una sortida en bici. I encara va ser pitjor quan l’àvia, que tenia la virtut d’aparèixer del no-res, li va recordar allò de “en el temps de la guerra haurien donat gràcies de poder menjar unes bledes com aquestes”. I per si no n’hi hagués prou encara hi va afegir: “Margarida, reina (això ho deia pensant en la reina italiana Margarida de Savoia, que va inspirar la pizza que porta aquest nom), al món, hi ha molts nens i nenes que no tenen res per menjar. I tu fas fàstics a un bon plat de vianda com aquest”.

    La Margarida tenia ganes de plorar. Arribats a aquell punt, menjar-se les bledes tenia més a veure amb un ritus iniciàtic que amb cap altra cosa. La Margarida pensava que si no engolia aquell plat, no seria una dona de profit el dia demà, el cervell li funcionaria a mitges, no li sortirien pèls a les cames (això, ben mirat, podia convertir-se en un avantatge…) i, a més, seria una insolidària. Ara mateix, el que li passava pel magí era que menjar-se aquell plat de bledes podia ser tan terrible com caminar per sobre d’unes brases ardents o passar una setmana de supervivència a la selva: segur que coïa, però la faria ser gran. I, amb els ulls com a plats, escodrinyava cada tros de verdura. Realment, aquelles bledes feien por. Tanta com la gola del llop.

    Aleshores, va mirar el pare i la mare. Els veia vestits de tortugues ninja, de domadors de feres, de lluitadors de sumo, de mosqueters i de senyoreta Rottenmeyer (sobretot quan els arguments persuasius ja no funcionaven i començaven a posar a prova les seves dots d’estrategs militars: “Quedaràs dos dies sota arrest domiciliari si no t’ho menges”). Eren personatges durs de pelar, tant com una nou de macadàmia, un coco o una figa de moro.

    El pas següent eren les negociacions i sempre hi havia una oferta irrevocable. Aquesta vegada van recórrer a allò tan típic de “no t’aixecaràs de la taula fins que, com a mínim (i el ‘com a mínim’ sempre el subratllaven amb molt d’èmfasi), t’hagis menjat la meitat del plat”. I a continuació, van fer allò que tanta ràbia provocava a la Margarida: dividir el contingut del plat en dues parts dubtosament iguals tot rascant el fons de la vaixella amb la forquilla. La Margarida es va encongir encara més en el seu seient i la barbeta gairebé va tocar el menjar. “I si ara només em surten pèls a una cama?”, es va preguntar.

    Però, en aquell precís instant, unes espurnes com les que fan les bengales acabades d’encendre van inundar la sala. Tatxan! Del no-res, com l’àvia, va aparèixer la Fada de les Bledes Bullides, que era un tipus de fada d’aquelles que sempre fan tombar la truita a la meitat del conte, d’aquelles que tenen l’habilitat de saber sofregir les bledes amb una deliciosa cansalada virada o d’afegir un arrebossat ben cruixent als tronxos més gruixuts.

    I aquesta fada, que en comptes de vareta duia una cullera de fusta, va explicar a la Margarida i als seus pares que menjar, i saber-ho fer bé, és una cosa necessària per a la nostra subsistència i el bon funcionament de l’organisme. Però que també pot ser una cosa divertida, una autèntica font de plaer. “I vet aquí el secret!”, va concloure el seu discurs tot movent-se al voltant de la taula grossa com un camp de futbol amb tanta energia com el Capità Enciam.

    Llavors, la Fada BB va tocar el plat de la Margarida amb la seva vareta-cullera i hi van aparèixer faves i pèsols. “Quin canvi!”, la Margarida va sospirar amb ironia. Però la fada no es va encongir i es va posar a cantar Julivert meu. Els llegums, encantats, van començar a saltar i ballar per damunt del plat i la Margarida, que no podia creure el que veia, va badar una boca tan grossa com la d’un cocodril. Les faves, els pèsols i les bledes van anar tirant gargamella avall sense fer cap esforç i, aviat, la Margarida va tenir la panxa plena d’alegria. Se sentia contenta com un gínjol o com un pèsol d’aquells que acabava d’empassar-se al ritme de la cançó popular.

    A partit d’aquell dia, la Margarida esperava que cada àpat fos una festa com la que li havia presentat la Fada BB. Si ella no apareixia, la nena, els seus pares o l’àvia, inventaven la manera de passar-s’ho d’allò més bé; primer a la cuina, tot preparant els diferents plats, i després a la taula, quan tocava menjar-los.

    Explicaven el conte de La mongetera màgica cada vegada que hi havia mongetes per sopar o l’altra versió de la mateixa història, Fava, favera, si havien cuinat faves. Fins i tot, un dia a l’àvia se li va acudir plantar un mongeta seca en un pot de iogurt i, un cop la mongetera va haver brotat i crescut, al damunt hi va col·locar un petit castell que havia construït a partir d’un retallable que s’havia baixat d’Internet. La Margarida i la seva família imaginaven que allà dins hi vivia aquell ogre golafre propietari de la gallina dels ous d’or. També feien volar coloms tot empescant-se els menús impossibles que l’ogre endrapava mentre en Jack (en Joan o en Jan… segons el dia) l’espiava amagat des de darrere d’un sac de farina.

    Quan hi havia pèsols, a més de cantar Julivert meu com la Fada BB, recordaven La princesa del pèsol. Feien brownies, cagallons de xocolata i pastís de maduixa tot pensant en la casa de la bruixa de Ton i Guida, i enfornaven pomes tot burlant-se de la madrastra de La Blancaneu i els set nans. La col d’En Patufet no podia faltar a la sopa de caldo, i les cistelles dels pícnics de ca la Margarida, plenes de coques, creps, flams i galetes, no tenien res a envejar al berenar de l’àvia de La Caputxeta vermella.

    I així van anar passant àpats i contes fins que la Margarida es va fer gran i, a més de pèls a les cames, va aconseguir la fórmula màgica per menjar sempre més amb alegria. Una fórmula que, si pareu atenció, podreu trobar en cadascuna de les pàgines que vénen a continuació. I si no us ho creieu, feu la prova: obriu el llibre, poseu-vos el davantal i prepareu-vos per remenar les cassoles!

            I conte cuinat, conte menjat.

Més enllà del conte…

    Aquest petit relat ens explica com la Margarida va aprendre a estimar el menjar. Ja us hem dit que això no significava que mengés molt, sinó que ho feia de gust, amb plaer. I aquest hauria de ser, precisament, l’objectiu de tots els pares i les mares; que els nens i les nenes s’acostin al menjar amb ganes, amb curiositat. Comprar, cuinar, parar taula i, per descomptat, assaborir cada àpat, pot ser una autèntica aventura i hauríem d’aprofitar les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’aquestes etapes relacionades amb la cuina per mirar d’engrescar els nostres fills a menjar amb alegria, una actitud imprescindible perquè adoptin un bons hàbits alimentaris que, a la llarga, transcendiran en la seva salut.

    És clar que no podem pretendre, com volia Pepe Carvalho (el cèlebre personatge de Vázquez Montalbán), que els nens i les nenes tinguin un gran interès per plats com els calamarsons amb la seva tinta o, com desitjaven els pares de la Margarida, que facin festes davant d’un plat de bledes bullides. Ni tan sols, com somiem nosaltres, cal esperar que els agradi absolutament tot. Però sí que podem intentar que els vingui de gust tastar els senzills calamars a la romana, la pasta amb espinacs o les hamburgueses vegetals que recull aquest receptari elaborat pels nens i les nenes de primària de l’Escola Casa Nostra de Banyoles.

    En aquest cas, potser no es tracta de trobar un conte que introdueixi cada plat (o potser sí?), sinó de crear la nostra pròpia història mentre som a la cuina amb les mans a la massa. Deixem que els nostres fills mesurin, aboquin, barregin, remenin, amassin, ratllin, triturin, arrebossin, untin, amaneixin, decorin… i que ho facin a la seva manera. El secret, com en moltes altres parcel·les de la vida, és permetre que els infants participin activament en tots aquests processos i que aprenguin, com deia la Fada BB, que preparar un plat i després menjar-lo també pot ser divertit.

    Això és, en definitiva, el que proposa aquest llibre que ara presentem. Un llibre que, sens dubte, trobareu de molt bon menjar i fàcil de pair.

Bon profit!

©Meritxell Margarit i Torras

Un any vora l'aigua

La nostra visió de l'estany de Banyoles

Amb una mica de retard, us presento el reportatge sobre l'estany de Banyoles que surt al número de novembre de la revista Descobrir. En aquest cas, la meva missió ha estat crear la banda sonora (escriure el text, vaja) d'unes fantàstiques imatges de l'estany que formen part del ja famós projecte Looking for fochas, dut a terme per l'Andoni Canela i el nostre fill Unai des de la tardor de 2009 fins a la tardor de 2010. Les fotografies, i els textos, presenten una visió molt personal de l'entorn on vivim. Us convido a adquirir la revista i a gaudir, aquesta vegada en suport paper, de dotze imatges (les que corresponen als dotze mesos de l'any) d'aquest element natural que forma part de la nostra vida quotidiana.

Per Sant Jordi... un conte!

Ara que ve Sant Jordi he decidit publicar (en l'estricte sentit de "fer públic" ) un conte que feia molt de temps que dormia en una carpeta de l'ordinador i que, ahir, vaig recuperar per llegir al meu fill. De fet, forma part d'una trilogia (Trilogia de barrets) que vaig escriure per una raó que ja explicaré un altre dia. Potser més endavant m'animi a publicar els altres dos contes (igualment inèdits). Però, de moment, us presento El capell del pirata, que és el conte que més agrada a l'Unai d'aquesta trilogia. Per cert, la protagonista, la Carla, és la meva neboda (o, com diria l'Unai, és, sobretot, "la meva cosina!").

Espero que us agradi! 

I, per cert, bon Sant Jordi!

El capell del pirata

L’inici de curs havia portat la primera decepció a la Carla. Ja era prou gran per entendre que, a l’escola, no pots triar la classe on vas i que tots els animals tenen les seves coses bones. Però sempre havia pensat que, quan fes segon, seria un dofí. I, ves per on, li havia tocat anar a la classe de les orques. Tenia ben poques dades sobre aquests animals. Però coneixia la seva mala premsa i sabia que, fins i tot, hi ha qui les anomena «balenes assassines» o, a l’inrevés, «assassines de balenes».

La seva àvia, que havia viatjat per tot el món i sempre deia que voltant s’aprenen moltes coses, sostenia que aquests malnoms no eren gens encertats. En primer lloc, opinava que era molt injust titllar un animal d’assassí i, en segon lloc, afirmava que les orques són parentes dels dofins i no pas de les balenes.

L’àvia va voler posar remei a la ignorància de la Carla tot portant-la a les Rambles de Barcelona. Això encara va posar de més mal humor a la nena, que no entenia quina relació hi havia entre aquell passeig i les orques. 

Una mica més avall de la font de Canaletes, aquella font on sempre que guanya el Barça queda negada d’afeccionats culers, hi havia la primera estàtua humana. Era un vampir amb poca gràcia que, quan li tiraves una moneda, obria i tancava les portes del seu taüt de cartró pintat de negre. La Carla va somriure. Sempre li havien agradat les estàtues de les Rambles, encara que fossin tan maldestres com aquella.

Una mica més animada, va anar seguint l’àvia Rambles avall. Van passar de llarg una fada daurada i un parell de ciclistes d’època coberts de pintura platejada. L’àvia es va aturar davant d’un vell pirata amb gairebé pitjor aspecte que el vampir de més amunt. El pirata va somriure a la Carla i va deixar veure les quatre dents que li quedaven, totes tan negres com el taüt del vampir. Després, va fer-li un senyal perquè s’hi acostés, i ella es va estremir. Aquell home tenia alguna cosa ben estranya. Per això li va sorprendre tant que l’àvia l’empenyés suaument cap a ell.

La Carla, malgrat el que li deia l’instint, va confiar en el criteri de l’àvia, que, tot i ser un xic esbojarrada, solia encertar-la. El vell pirata va fer pujar la nena sobre una bóta de fusta, potser l’havia tret de la bodega del seu vaixell o d’alguna taverna que visitava amb freqüència. Aleshores, es va treure el capell. Era de feltre negre i tenia una caravel·la blanca a la part del davant. Però el que el feia més autèntic era la salabror que hi havia enganxada. La Carla va pensar en alguna vegada que s’havia mullat la roba amb aigua de mar i en els cercles blancs i salats que hi havien quedat un cop s’havia eixugat. El pirata li va posar el capell damunt del cap, i la Carla va tornar a sentir una esgarrifança. Després, li va donar una ullera de llarga vista i la va convidar a mirar-hi.

En comptes de veure una imatge augmentada de, per exemple, l’àvia saludant-la des d’uns metres enllà, la Carla va percebre unes formes calidoscòpiques que primer la van marejar i després li van fer perdre els sentits.

Quan per fi va obrir els ulls, la Carla es va trobar estirada en una platja paradisíaca i deserta. L’únic que li resultava familiar era el capell del vell pirata, rígid i pudent a causa de l’aigua de mar resseca, que li havia caigut a terra en desmaiar-se. Les llàgrimes de la Carla també eren salades. No entenia què succeïa.

Aleshores, una silueta negra i blanca va aparèixer a l’horitzó. Feia grans salts per damunt de l’aigua i, cada vegada que això passava, semblava que li picava l’ullet. Era una orca. No en tenia cap dubte. Va rebregar el barret amb ràbia i va remugar: «Què és això? Un d’aquells somnis amb moralitat? Se suposa que quan em desperti estaré encantada de ser una orca o què?».

I, sense pensar gaire en el que feia, la Carla es va ficar dins l’aigua i va començar a caminar en direcció l’orca. Ja em sentirà aquesta busca-raons!», repetia mentre avançava amb dificultat per dintre l’aigua. Tipa de caminar, es va aturar i va alçar el puny on tenia presoner el barret.

—  Què t’has pensat? —va cridar a l’orca.

Llavors, l’orca va deixar de somriure i va iniciar una cursa veloç cap on era la Carla. Esbufegava tan fort que semblava que hagués de buidar el mar. La Carla va córrer cames ajudeu-me en direcció la platja. Però abans que hi pogués arribar, l’orca la va atrapar.

—   Ja et tinc! –va exclamar l’orca tornant a picar l’ullet a la Carla quan la va fer caure a l’aigua de l’ensurt.

—    I ara què? Te’m cruspiràs com si fos una balena? —va dir la nena desafiant l’orca tot i estar morta de por.

—    A mi, no m’agraden les balenes. Prefereixo la tonyina, el salmó o un calamar amb la seva tinta —va a dir                l’orca—.  És cert que hi ha orques que mengen balenes, foques, taurons i, fins i tot, dofins. Però tu només ets un pirata de pega i segur que em provocaries mal de panxa!

—   I què vols, doncs? —li va preguntar estranyada la Carla.

—   Que em deixis el teu barret —va dir l’orca sense embuts—. Avui he d’anar a un ball de disfresses marineres i aquest capell m’aniria la mar de bé.

La Carla no podia creure el que sentia i amb un gest mecànic, com si fos una estàtua de les Rambles, li va allargar el capell de pirata a l’orca. Ella el va prendre amb el musell i va marxar per on havia vingut. A la Carla li va semblar que, des de la llunyania, l’orca li feia l’ullet i li deia que no s’amoinés, que el Pirata Esdentegat aviat vindria a buscar-la.

©Meritxell Margarit i Torras