dimarts, 5 de novembre de 2013

Deixar el cotxe i 'menjar brossa': reflexions per a un consum responsable sota una aparença poca-solta



Nelson, Blake: 'Destruïm tots els cotxes'. Cruïlla, 2013. Traducció de l'anglès ('Destroy all cars') al català: Francesc Miralles. 244 pàg.
Fa mesos vaig llegir 'Destruïm tots els cotxes', de Blake Nelson, i, tot i que al final en vaig gaudir prou, la primera impressió va ser que l'autor havia volgut parlar d'algunes reivindicacions ecologistes amb la intenció de connectar tant i tant amb el públic adolescent que s'havia passat de voltes. Havia dibuixat un personatge extravagant, un jove 'freaky' de disset anys que porta les seves conviccions a uns extrems un pèl absurds i surrealistes tot creant situacions delirants i esparracades. I jo pensava: "No vols dir que això no serà contraproduent per la causa ecologista?". És a dir: "Aquesta 'astracanada' no farà que els que estan pocs convençuts de canviar d'actitud per preservar el medi ambient i la natura encara se'n desdiguin més? I els que ja pensen que s'ha de tenir una actitud responsable envers l'entorn no maleiran els ossos a l'autor per banalitzar i fins i tot ridiculitzar aquest assumpte?". Però he de reconèixer que va arribar un moment en què el protagonista, en James, se'm va fer simpàtic, i les seves excentricitats fins i tot em resultaven divertides i em feien riure. I, finalment, també em van fer reflexionar sobre alguns temes relacionats amb el consum responsable. 

Blake Nelson ens presenta el dia a dia d'un jove dels Estats Units, en James, a l'últim any d'institut. Es tracta d'un noi amb un perfil que fuig dels 'tòpics nord-americans', amb un compromís elevat amb el medi ambient. A més de les seves dissertacions sobre què cal fer per preservar el Planeta (com destruir tots els cotxes), també explica en primera persona els seus problemes amb les noies o amb els tributs a l'adolescència com una cara plena de grans. En James procura ser molt conseqüent amb les seves creences i, en contra del que faria qualsevol noi de la seva edat als Estats Units (i en altres llocs), es nega a rebre un cotxe com a regal per anar a la Universitat (recordem que allà les distàncies són unes altres, que a molts llocs el transport públic és inexistent i que tothom es treu el carnet de conduir a setze anys). A través dels pensaments, les accions i els escrits del noi (en James té fusta d'escriptor i fa anar de bòlit el seu professor de Llengua amb redaccions de continguts poc ortodoxes i molt reivindicatius, que sovint comprometen la comunitat on viu), el llibre fa una crítica mordaç sobre la societat de consum actual, amb actituds totalment oposades al consum responsable, el desenvolupament sostenible i la conservació del medi ambient. Per exemple, en James critica actituds 'hipòcrites' com la de la mare d'una de les seves millors amigues, que és vegetariana, practica ioga i va de 'progre' per la vida. En James diu que, malgrat tot això, consumeix un munt d'ampolletes d'aigua (això sí, 'l'aigua més natural' del mercat) en comptes d'optar per solucions més sostenibles com instal·lar un filtre a l'aixeta de casa o, fins i tot, comprar envasos més grossos i utilitzar una cantimplora. I, a més, aquesta dona va a comprar les ampolletes i el menjar vegetarià del seu gat amb un cotxe que consumeix i contamina moltíssim. 

En James (en Nelson) posa molts exemples com aquest. Però un dels més il·lustratius i que m'ha vingut a la memòria recentment (potser és el culpable de la redacció d'aquest 'post') és el que gira al voltant d'un altre personatge del llibre, també molt curiós: a mig curs arriba a l'institut un noi encara més extravagant que en James. Li diuen el 'Menjabrossa' perquè al final de l'hora de dinar recull de les taules i les safates dels altres nois els aliments (panets embolicats, galetes, bricks individuals de llet, etc.) que no s'han fet servir i que inevitablement es llençaran a les escombraries. En 'Menjabrossa' diu que és absurd llençar menjar en bon estat, sense encetar i que una altra persona pot aprofitar. Una reflexió evident, que en un moment de crisi econòmica i mediambiental cal tenir més present que mai. Però el 'Menjabrossa' és expulsat de l'institut perquè té un comportament poc adequat.

El que em va fer fer el 'clic' i tornar a aquesta història, la d'en James i el 'Menjabrossa', després de tants mesos d'haver llegit el llibre fou un esmorzar en un motel de l'estat de Montana, als Estats Units. De fet, allà es repetien accions que ja havia vist fer altres vegades en els menjadors de diversos motels d'aquest país. L'Unai i jo ens servíem menjar del bufet lliure i jo deia al meu fill que agafés tan sols allò que s'havia de menjar i que, si calia, ja repetiria (vaja, el que solem fer la majoria de mares i pares). Però, mentre li deia això, veia que en un munt de taules hi havia racions individuals de mantega o melmelada i altres aliments intactes que els comensals havien agafat i no pensaven fer servir i que també acabarien a les escombraries. L'Unai, que ara va a l'escola a l'estat de Colorado per un temps, em deia que allà a l'hora del 'lunch' passa el mateix. I llavors va ressorgir la figura del 'Menjabrossa'; potser en caldria un a tots els menjadors. 

Amb tot això no vull dir, però, que a casa nostra ho fem molt millor, que comprem o 'ens servim' tan sols el que necessitem, que mantinguem un consum responsable o una actitud sempre respectuosa amb el medi ambient. Nosaltres també en sabem força de fer el contrari del que caldria. Per exemple, respecte a l'ús del cotxe (un dels temes que preocupa més al nostre protagonista, en James): a les comarques catalanes hi ha molta gent que utilitza el cotxe 'fins i tot per anar pixar', com se sol dir. I els nostres bufets i menjadors (llars i comerços) potser no són un exemple de res. Però és cert que voltant pels Estats Units entens millor el context de la història que Blake Nelson explica. Que ens serveixi per pensar-hi també a casa nostra!

A partir de 14-15 anys