divendres, 16 de febrer de 2018

El surrealisme d'Ende

I després del realisme estripat de la Nöstlinger va arribar el surrealisme d'Ende, que alguns nois i noies del club van definir com a "absurdament absurd" (la qual cosa no era necessàriament negativa).

Heus aquí la presentació que en vam fer:
"Michael Ende: el poder de la fantasia
Fantasia i surrealisme són els trets distintius d’en Michael Ende (Baviera, 1929-Roma, 1995). Aquest autor alemany ens proposa una relació amb el món que va de fora cap endins: parteix d’una realitat on tot és possible i convida el lector a donar-hi voltes i a elaborar les seves pròpies teories fent servir la creativitat i la imaginació.
Christine Nöstlinger, a qui hem dedicat la tercera sessió del Club de Lectura i que és considerada la gran representant del realisme crític, va dir que no li interessava gens la fantasia que apareix a La història interminable, un dels llibres més coneguts de Michael Ende. De fet, hi va haver altra gent que va dir que la fantasia d’Ende només era una forma de fugir de la realitat i que trobava a faltar en les seves obres el compromís social que tant reivindica Nöstlinger. Però crítics posteriors han vist en l’obra d’Ende valors tan essencials com la recuperació de l’espiritualitat en el dia a dia de les persones, massa sovint arrossegades pel consumisme i la grisor de la vida moderna.

La història interminable, Momo i En Jim Botó i en Lluc el maquinista són els títols més coneguts d’Ende. Però, avui, us proposem endinsar-vos en la màgia dolça i reflexiva d’alguns dels seus millors contes.
I, nois i noies del Club, també us plantegem una confrontació de l’obra d’aquests dos autors: vosaltres sou més de la Nöstlinger o de l’Ende? O potser us quedaríeu amb tots dos?"

I vam proposar la següent lectura:



Coberta d''Els millors contes', de Michael Ende, publicada per Bromera.
                      
I això és el que va opinar el grup de cinquè i sisè d'aquest recull de contes:
"Es presenta com una lectura que contrasta amb la de la sessió anterior: la Nöstliguer és la representant del realisme crític i l’Ende de la fantasia, del surrealisme; i tots dos escriuen en llengua alemanya. De broma, sorgeix la idea d’enfrontament entre els dos autors: “pelea, pelea”, diuen alguns.Agraden molt dos contes: “L’escola de màgia” i “El teatre d’ombres d’Ofèlia”, que són el primer i l’últim del llibre. I els altres (“No importa” i “Destarifat i Desficaciat”) sembla que no agraden tant. Però, parlant sobre aquests dos contes que han agradat menys, surten comentaris amb molt de suc: sobre el surrealisme, l’absurd... Aquests contes no els acabaven de convèncer perquè són “absurdament absurds” (diuen). En el cas de “No importa”, algú diu que “el posava nerviós com una mala cosa!!”. I, en el cas del de “Destarifat i Desficaciat”, diuen que és massa surrealista i que l’havien hagut de rellegir perquè els costava d’entendre la situació que explicava l’autor.I els que agraden més: el primer, “L’escola de màgia”, diuen que els agrada perquè els nens fan màgia pensant o través dels desitjos, i no amb la vareta!! I en el cas de l’últim: “El teatre d'ombres d'Ofèlia”, és curiós com interpreten el final, que parla de la mort d'una forma bellíssima. La majoria no l’acaba d’entendre; no entenen la relació de les ombres que acompanyen l’anciana que mor al final mentre és a la Terra i els personatges que la dona troba al cel, que són les ombres que hem anat coneixent al llarg del relat. Tampoc no acaben d’entendre que l’última ombra que troba l’anciana és la mort en si mateixa, malgrat que es digui clarament.
Tot i que, en general, diuen que, en un principi, els havien semblat contes fàcils, segurament perquè passen bé, però no tant perquè el contingut sigui senzill. Al principi, algú reclamava i tot que no els haguéssim proposat un llibre més llarg per llegir durant les vacances de Nadal.
La majoria diu que li donarà mig Segell Dahl, corresponent als contes que han agradat més."