dimecres, 22 d’agost de 2018

Educació mediambiental per a tothom: una necessitat vital



L’altre dia parlava d’educació ambiental amb algú, de com calia que els nens i les nenes d’avui rebessin una educació basada en el respecte a la natura i la preocupació pel medi ambient. Aquest algú m’explicava les meravelles d’un campament d’estiu en un indret que conec bé: com aplicaven aquesta ‘consciència verda’ en tots els àmbits de l’estada. També em va dir que els assistents eren tots, o pràcticament tots, fills de gent molt ficada en temes de natura i medi ambient. «Ara pla!», em va sortir. 

En principi, aquests infants ja tenen la sort de rebre el missatge a casa (i això no vol dir que no puguin anar a aquests campaments, només faltaria!). Però el que realment caldria és estendre aquest missatge a la resta de la població que no és tan afortunada. Si no pot ser en l’àmbit familiar, en l’àmbit educatiu, on, també en principi, l’educació mediambiental és un valor transversal des de fa anys, tot i que no sé si ben arrelat. 

No parlo d’introduir campanyes a gran escala (com es fon l’Àrtic o com afecta el plàstic de l’oceà a les tortugues, per exemple), que també són necessàries (i molt) i tenen tota la raó del món (tota!), però que, a voltes, queden lluny del nostre dia a dia. I tampoc de gestos simbòlics com substituir l’embolcall de l’esmorzar per una carmanyola o l’ampolleta d’aigua per la cantimplora, també súper necessaris però no suficients i que, al final, es fan de manera mecànica. 

Parlo d’una educació ambiental real, propera, en contacte directe amb la natura que ens envolta. La mateixa educació que reivindicava en el projecte educatiu de la pel·lícula ‘El viatge de l’Unai’ (perquè encara que mostréssim indrets llunyans d’Austràlia o Tailàndia, el documental també anava d’això). Si no parem atenció a la natura que ens envolta, sigui quina sigui, mai no ens preocuparem per l’Àrtic ni per les tortugues marines.

Deixalles vora l'estany de Banyoles.
He pensat de nou en tot això (una reflexió recurrent) mentre anava veient com de desarrelada n’està, la nostra espècie, de l’entorn natural que li és propi. Avui, a la muntanya, he trobat dos pares amb els seus respectius fills cridant com si fossin en un parc d’atraccions i queixant-se que no veien cap animal. Quan m’han vist a mi, han xisclat: «Mira, una persona!», com si fos una espècie en perill d’extinció. Gairebé he tingut por i ganes de marxar corrents; imagina’t si fos un cérvol, un cabirol o un isard, que es poden observar fàcilment en aquest indret si no crides d’aquesta manera. 

Fa pocs dies també vaig veure dues mares: l’una banyant-se amb biquini en un abeurador de vaques, i l’altra rentant roba al mateix lloc. I ja no parlem de les deixalles o dels omnipresents papers que la gent utilitza quan fa pipí a l’aire lliure. I jo em pregunto: si tant t’és deixar tirat un paper o un envàs a la natura, com t’ha de preocupar deixar d’utilitzar palletes de plàstic perquè unes tortugues que mai no has vist no s’ennueguin?


Campaments mediambientals, sí. Però per a tothom, si us plau.