dimecres, 12 de setembre de 2018

El Bobby, la Jessie i la barqueta de l'avi



Ahir, que vam sortir a buscar figues, l'Amaia va tornar a quedar convençuda que la natura, si sabem mirar-la i escoltar-la, ens proveeix. Sota l'ombra generosa de les figueres vam cantar cançons de Nadal com 'El noi de la mare' i vam recordar que si les figues són verdes i no maduren el dia de Pasqua, maduraran el dia del Ram. Tot i que, com bé va dir la nena, tot just ens trobem a la primera meitat de setembre i vam tenir un bon debat sobre si el que diuen les cançons és sempre veritat o no.

Però la natura, comprovem, no tan sols ens proveeix de menges delicioses. També ens ofereix jocs i joguines infinites: abans no s'acabés el curs passat, l'Amaia va arribar de les colònies escolars amb un tros d'escorça lligada amb un cordill de pita. Em va dir: «És el Bobby, el meu gos». Vam fer les salutacions i les moixaines pertinents i, després, li vaig parlar d'un conte (ja) clàssic que reproduïa una idea semblant: 'Raspall', de Pere Calders. El va trobar genial.

Sota d'una de les figueres, vam trobar una canya llarguíssima (pràcticament dos metres), que algú devia utilitzar per fer caure les figues. L'Amaia la va voler 'adoptar'. «Es diu Jessie, i és la meva amiga. Vindrà a viure a casa perquè els seus pares han marxat de viatge». 

El Bobby i la Jessie a la porta de casa.
Abans de tornar a casa, però, vam parar en un canyissar, on hi havia moltes 'parentes' de la Jessie encara amb fulles verdes. Vam agafar una fulla i vam fer una barqueta amb els dits, tal com m'havia ensenyat el meu avi quan era petita. La vam fer navegar per l'estany amb un passatger a dins: una fulla seca, i li vam mostrar a la Jessie com n'era de divertit, aquell joc!

Una barqueta feta amb fulla de canya.
Després, vam portar la Jessie a casa i li vam presentar el Bobby, que ha passat tot l'estiu amb nosaltres. Crec que la Jessie tindrà una bona estada a ca l'Amaia... ;-)