dijous, 13 de juny de 2019

La biografia novel·lada de Leonardo da Vinci


Fa uns mesos em van encarregar una biografia novel·lada de Leonardo da Vinci per a infants i joves amb motiu del 500 aniversari de la seva mort (2 de maig de 1519). Un autèntic desafiament per a mi: ser fidel a la vida del geni, però crear escenes, situacions i aventures atractives per als joves lectors, tot imaginant com devia viure el petit o el jove Leonardo cada esdeveniment o repte que la vida li plantejava. 

Vaig fer un treball exhaustiu de documentació: volia que tot estigués basat en fets reals (situació geogràfica, temps històric, personatges, fets que varen marcar la seva biografia, personalitat, gustos, amistats, obra, etc.). I, a partir de les biografies més ben considerades i les dades verídiques, vaig començar a construir una història amb la idea que el lector en pogués gaudir independentment de si estava interessat o no en Leonardo da Vinci. 

Ara bé, si Leonardo era un referent per al lector, com li passa a la meva filla Amaia, que demà fa nou anys, volia que hi pogués trobar tots els detalls coneguts (o molts d'ells) de la vida i la personalitat del gran geni del Renaixement: fets importants que va viure, els seus orígens familiars (s'han conegut coses sobre la seva mare fa molt poc), el seu caràcter (era perfeccionista, presumit, divertit, bromista, afable...), les seves aficions i gustos (no li agradava menjar carn o utilitzava aigua de roses per perfumar-se, per exemple), com treballava o, per descomptat, quines van ser les seves principals obres i treballs. 

Al final de la novel·la (s'ha de tenir en compte que, principalment, és això: una novel·la!) hi ha una cronologia que detalla tots els fets rellevants de la seva vida perquè el lector els pugui conèixer i contrastar amb la història que explico. En alguns casos, també indico com s'ha utilitzat aquell fet dins del relat (per exemple, si s'ha fet volar una màquina que va dissenyar però que mai va arribar a construir).

I aquí teniu el resultat: un llibre publicat per RBA/Molino que acaba de sortir al mercat, il·lustrat per Lola Rodríguez Soler. Està escrit en castellà i publicat dins d'una col·lecció que es diu "Vidas geniales". 



Si us interessa llegir-lo, demaneu-lo a la vostra llibreria de referència o a la biblioteca que tingueu més a prop.

Mentrestant, per anar fent boca podeu llegir el primer capítol. 

Ah! I si em voleu fer algun comentari o alguna pregunta del llibre, us convido a fer-ho aquí o a les xarxes socials. Facebook: @meritxellmargaritbooks;
Instagram: @meritxell_margarit
Twiter: @mmargarit.

Salut i bona lectura

dimarts, 21 de maig de 2019

El tresor del calau arriba per Sant Jordi

Coberta d'El tresor del calau (hi ha una edició en català i una altra, en castellà)

Fa dies que el tenim entre nosaltres. El tresor del calau va sortir d'impremta pocs dies abans de Sant Jordi. De fet, tan poc abans que vam arribar a témer que no el tindríem per al gran dia. 

És un àlbum il·lustrat preciós, de veritat. Les il·lustracions de la Pilar Mena són fantàstiques, lluminoses, poètiques, fan somiar... Donen vida sobre el paper a una història que parlar d'una gran au que es troba a les selves del sud-est asiàtic i de l'aventura que viuen dos germans, l'Unai i l'Amaia, quan la volen conèixer de prop. Aquests nens aprenen com és l'ocell, com viu, com s'alimenta, com fa el niu i, sobretot, com té cura dels seus polls. Però també descobreixen el gran tresor que amaga sota les plomes.

El llibre compta amb el disseny impecable de la Mar Nieto, que fa màgia a l'hora de posar en solfa il·lustracions i textos. 

I, per descomptat, el llibre també està envoltat d'una aura de generositat: la dels mecenes que han fet possible la publicació. Mil gràcies una altra vegada!


Pàgines interiors del llibre, amb les precioses il·lustracions de la Pilar Mena.

Com en el volum anterior d'aquesta col·lecció, El meu millor no amic (il·lustrat per Marc Currià), basada en la pel·lícula documental El viatge de l'Unai (Andoni Canela, 2016), el conte i les il·lustracions que l'acompanyen ens presenten un animal amenaçat per l'acció humana. També mostren amb fidelitat l'entorn on viu aquest animal i les altres espècies que comparteixen hàbitat amb ell. Però, a més, tracta un valor humà fonamental, associat al comportament de l'ocell: la capacitat de comprometre's a l'hora de dur terme un objectiu que ens proposem. 

Si voleu adquirir un exemplar, us podeu posar directament en contacte amb mi o entrar al web de l'Andoni Canela.   

I si voleu que vingui explicar el conte a la vostra escola, entitat, etc., també m'ho podeu dir i en podem parlar.

A la presentació del llibre als Banys Vells de Banyoles el 27 d'abril de 2019, acompanyada de l'Amaia, que, a més de protagonista del llibre, és autora d'un dels dibuixos que surt a la part final del llibre. Foto: Pere Duran.

Tot i que ja el vam presentar el 27 d'abril a Banyoles, no descartem fer una altra presentació conjunta, la Pilar i jo, de cara el curs que ve. Us mantindrem informats!

dilluns, 15 d’abril de 2019

El missatge dels arbres

L'Eloi, la Carla i l'Amaia interpreten els senyals no naturals de l'escorça d'un pi.

Avui, surto a passejar amb l’Amaia i un parell d’amics, la Carla i l’Eloi, que tenen vuit anys, com ella. Els tres caminen atents als senyals de l’entorn. La primavera acabada d’estrenar ens obsequia amb el cant i el vol de varietat d’ocells a la vora de l’estany de Banyoles: merles, pit-roigs, tórtores, gaigs, garses, mallerengues, caderneres, etc. I, fins i tot, albirem una cigonya que camina amb les seves potes llarguerudes per la riba de l’estany, tot saludant els ànecs coll-verd i les fotges. Si parem l’orella, podem sentir els picots verds que perforen els arbres, però, és clar, mai no arribem a veure les marques que hi deixen.

No obstant això, la mainada identifica aviat molts altres senyals impresos a l’escorça dels arbres: cicatrius ocasionades pel pas del temps i per algun animal salvatge, i també per la mà de les persones que veuen en l’escorça d’aquests éssers vius un bon lloc per escriure el seu nom, la data de la seva excursió i altres intimitats que no venen al cas.

Els tres amics llegeixen una inscripció feta per una persona en el tronc d'una alzina.

—Per què la gent els fa mal? —pregunten les tres criatures, repassant amb els ditets aquestes paraules incrustades amb navalla. 

Però el seu interrogant no espera resposta, com si es tractés d’una pregunta retòrica. I continuen caminant abraçant aquí i allà alzines, roures i pins que trobem al nostre pas. Fins que, ja muntanya amunt, ensopeguem amb un tronc de pi enorme, tallat i tirat a terra. Els tres nens s’ajupen i comencen a jugar amb ell. A poc a poc, arrenquen l’escorça i deixen al descobert la capa subcutània del tronc.

Llavors, jo els pregunto si podem arrancar l’escorça a aquest arbre. La resposta és contundent: «Aquest arbre està mort i no li fem mal, però, tot així, hem d’anar amb compte de no molestar el seu esperit». Amb això, entenc, volen dir que, encara que hi juguin, hi ha coses que no volen (ni poden) fer a aquest arbre talat.

Quan han tret suficient escorça, veuen i interpreten els camins que han deixat les larves d’insectes que viuen a sota. Diuen que es tracta d’un missatge escrit amb un codi secret, una conversa entre animals. Fins i tot, l’Eloi diu que s’hi llegeix la paraula “sinònim”. 


L'Amaia, la Carla i l'Eloi descobrint els missatges que s'amaguen sota l'escorça d'un pi talat.

I jo penso: «Un joc, una conversa, que és sinònim de bellesa, de respecte, d’amor per les coses senzilles que ens ofereix la natura.»

dissabte, 2 de febrer de 2019

El tresor del calau



Després d'un any i poc més d'haver presentat El meu millor no amic (amb il·lustracions de Marc Currià), llancem una campanya per poder publicar El tresor del calau. Es tracta del segon volum d'àlbum il·lustrat dedicat als animals protagonistes d'El viatge de l'Unai (Andoni Canela, 2016).

Aquesta vegada les il·lustracions són de la Pilar Mena, una artista polifacètica que ens situa en un pla de realisme màgic. Ens fa viatjar fins a les selves de Tailàndia amb els seus dibuixos de caire fantàstic i oníric. Allà, l'Unai i l'Amaia ens presenten el calau bicorne, una espècie típica del sud-est asiàtic, que, a més de la seva bellesa, té qualitats com el seu compromís a l'hora de tirar endavant una empresa tan excitant com delicada com covar els ous i criar els polls.

Tothom qui ho vulgui es pot convertir en mecenes d'aquest nou projecte i adquirir un exemplar del llibre a la nostra pàgina de Verkami.

Està previst que el llibre surti per Sant Jordi. Ja direm on i a quina hora el presentem!

dimarts, 13 de novembre de 2018

Fades i 'land art' al bosc de les Estunes

L'Amaia creua un pont sobre una gruta del bosc de les Estunes tot buscant el rastre de les fades.
Aquest any, per sant Martí, arriba l'estiuet que promet la meteorologia popular. A l'Amaia, li falta temps per posar-se samarreta i pantalons curts. Quan sortim al carrer, contrasta amb els vianants que, fent cas al calendari, ja porten anoracs i botes. Amb la motxilla a l'esquena, marxem caminant cap a les Estunes, al municipi veí de Porqueres. Tothom sap que aquí viuen algunes fades i les aloges o dones d'aigua que fan vida entre l'estany de Banyoles i aquest bosc de roures, alzines i grutes de travertí. 

Un cop al bosc encantat, l'Amaia em demana silenci per no espantar les fades. Seguim els cartells que indiquen les rutes preferides d'aquests éssers fantàstics i en busquem el rastre: una mica de purpurina escampada aquí i allà, que passa desapercebuda si no la mires amb ulls experts o molt ben disposats. En una de les esquerdes màgiques que forma un túnel dins la roca, descobrim un pit-roig que alça el vol així que nota la nostra presència. «Potser era una fada del bosc convertida en ocell», vaticina l'Amaia. I la nena es dona per satisfeta. 

Trobem aquesta 'obra' en una roca.
Ha arribat l'hora de complir el segon objectiu de la sortida: crear la nostra peça de land art. Anit miràvem un programa de televisió que ens agrada a les dues i entrevistaven una persona que fa art a la natura amb materials propis de l'entorn on es troba. A l'Amaia i a mi ens va semblar reconèixer l'indret on feien l'entrevista: el bosc de les Estunes, a poca distància de casa. Ara, després d'haver intentat localitzar les fades, busquem una peça d'art. Trobem una mena de cara, que sembla realitzada per un ésser humà («O no!», l'Amaia sembra el dubte). I decidim crear la nostra pròpia obra: «Com que s'acosta el Nadal, podem fer un pessebre», diu la nena. El nen Jesús, la verge Maria, sant Josep, el bou i la mula, fets amb fulles, pals, barrets d'aglans, closques de caragols, pedres i escorces que trobem per terra. Fem fotos i deixem allà la nostra aportació al land art perquè la gaudeixi el pròxim visitant o, qui sap, potser les fades i les aloges.  


La nostra obra de 'land art': un pessebre.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Invisible



Invisible, d'Eloy Moreno (Nube de Tinta, 2018).

Totes les ressenyes que he llegit d'aquest llibre no diuen de què va perquè no volen fer 'spoiler'. Aquesta novel·la té una estructura de tipus circular: l'inici és el final o la conseqüència de la història que explica, i la narració acaba al mateix punt on comença. Al principi, no saps què ha passat i ho aniràs descobrint a mesura coneguis la versió dels fets o, millor dit, la implicació en els fets dels diferents personatges que componen el relat. 

És una novel·la coral, tot i que hi ha un protagonista destacat, que és l'únic que parla en primera persona. 

Voldria explicar-vos el perquè de la importància d'aquesta novel·la sense desvelar allò que curosament l'autor i els lectors s'esforcen a amargar quan la comenten per al públic que encara no l'ha llegida. Però us diré que parla d'una xacra social molt actual i que caldria que els adolescents i els adults que tenen al voltant (educadors, pares, mares...) la llegissin. Us diré que, sobretot, ataca a aquells que permeten que determinades realitats romanguin invisibles: «(...) para ser un monstruo no es necesario hacer algo especial, a veces basta con no hacer absolutamente nada». I us diré que en un capítol vaig vessar alguna llàgrima perquè transmetia tant de dolor, tanta tristesa... que em va commoure

Per damunt de la qualitat literària (he llegit alguna crítica negativa que diu que el text no està prou treballat o revisat, que toca una problemàtica fàcil i ja molt suada, i que la història és previsible), cal destacar el tema que toca i com ho fa, removent les entranyes dels lectors i dels que miren com la vida passa amb indiferència, por, inconsciència o interessos poc lloables. És cert que, en alguns moments, sembla que l'autor es deixi endur per un raig d'emocions personals i que el text no acabi de respondre del tot a una escriptura i reescriptura madurada. No obstant això, l'efecte que produeix aquesta lectura compensa de sobres aquestes petites arestes narratives.  

Per cert, aquest és el llibre que la setmana que ve comentarem al primer club de lectura juvenil de l'Altell (tercer i quart d'ESO i Batxillerat). No crec que cap d'aquests joves lectors hagi quedat indiferent després de llegir aquesta novel·la.

dimecres, 12 de setembre de 2018

El Bobby, la Jessie i la barqueta de l'avi



Ahir, que vam sortir a buscar figues, l'Amaia va tornar a quedar convençuda que la natura, si sabem mirar-la i escoltar-la, ens proveeix. Sota l'ombra generosa de les figueres vam cantar cançons de Nadal com 'El noi de la mare' i vam recordar que si les figues són verdes i no maduren el dia de Pasqua, maduraran el dia del Ram. Tot i que, com bé va dir la nena, tot just ens trobem a la primera meitat de setembre i vam tenir un bon debat sobre si el que diuen les cançons és sempre veritat o no.

Però la natura, comprovem, no tan sols ens proveeix de menges delicioses. També ens ofereix jocs i joguines infinites: abans no s'acabés el curs passat, l'Amaia va arribar de les colònies escolars amb un tros d'escorça lligada amb un cordill de pita. Em va dir: «És el Bobby, el meu gos». Vam fer les salutacions i les moixaines pertinents i, després, li vaig parlar d'un conte (ja) clàssic que reproduïa una idea semblant: 'Raspall', de Pere Calders. El va trobar genial.

Sota d'una de les figueres, vam trobar una canya llarguíssima (pràcticament dos metres), que algú devia utilitzar per fer caure les figues. L'Amaia la va voler 'adoptar'. «Es diu Jessie, i és la meva amiga. Vindrà a viure a casa perquè els seus pares han marxat de viatge». 

El Bobby i la Jessie a la porta de casa.
Abans de tornar a casa, però, vam parar en un canyissar, on hi havia moltes 'parentes' de la Jessie encara amb fulles verdes. Vam agafar una fulla i vam fer una barqueta amb els dits, tal com m'havia ensenyat el meu avi quan era petita. La vam fer navegar per l'estany amb un passatger a dins: una fulla seca, i li vam mostrar a la Jessie com n'era de divertit, aquell joc!

Una barqueta feta amb fulla de canya.
Després, vam portar la Jessie a casa i li vam presentar el Bobby, que ha passat tot l'estiu amb nosaltres. Crec que la Jessie tindrà una bona estada a ca l'Amaia... ;-)